contacto

Diari de Girona. 18/6/2006
El «coronel» Macià

Opinió.  Emili Casademont i Comas.

Fou l'any 1978 que, amb tota llibertat, vaig poder expressar, en un article periodístic, la meva admiració per Francesc Macià. Abans, el 1971, recordo que ho havia fet tímidament, en un article radiofònic, tot aprofitant l'avinentesa de la «miraculosa» aparició d'una biografia de l´«Avi», editada a Barcelona, que la censura franquista obligà a retallar cruelment, escrita per Manuel Cruells...

«Cada any -vaig escriure a les pàgines del periòdic empordanès 9 País, que sortia a Figueres sota la meva direcció-, tan bon punt se'ns apareix la data del 25 de desembre, joiosa diada de Nadal, les ales del meu pensament, en una fantàstica volada, em porten al Cementiri Nou de Barcelona. I allà, davant una freda tomba de marbre, tota rodejada i coberta de les més boniques i aromàtiques flors, m'agenollo amb el més gran respecte i veneració. Aixeco els ulls, miro aquell cel blau i serè, on la Mediterrània s'emmiralla, i reso una fervorosa pregària. Francesc Macià, des de l'Eternitat, estic segur que em contempla satisfet. «Avi Francesc -li dic-, altra volta em teniu aquí. En una data tan assenyalada com la d'avui, trist aniversari de la vostra mort, us vinc a retre el meu petit homenatge. El petit homenatge d'un català que no us va arribar a conèixer, però que sempre s'ha sentit guiat per l'estel del vostre ideal, de les vostres virtuts, del vostre encès amor a la pàtria...».

En efecte, no vaig arribar a conèixer Francesc Macià. L'Avi abandonà aquesta Vall de Llágrimes, després d'una existència modèlica com a home de bé i com a extraordinari català, el 25 de desembre del 1933, mentre que jo vaig obrir els ulls a la vida un parell d'anys més tard, tot quedant-me, però, gravat a la memòria el cognom Macià, des de ben petit, com a símbol de les nostres llibertats nacionals. En fer-me grandet, és a dir, durant els primers i difícils anys de la postguerra, se'm féu gairebé impossible de saber tot allò que constituïa la «vida i miracles» de qui, a còpia de molts sacrificis, havia arribat a ser el primer president de la Generalitat de l'era moderna, fins que, aficionat com era jo (als meus 10 o 12 anys) a llegir premsa francesa (la que el govern franquista, naturalment, deixava entrar a l'Estat espanyol), el diari France Soir, editat a París, satisfé, en part, la meva curiositat, gràcies a la publicació d'un reportatge retrospectiu sobre Francesc Macià, a qui dedicava paraules molt elogioses, i els fets de Prats de Molló. I algun temps després, i com a fruit de les meves converses amb gent exiliada, tant a França com a Andorra, que l'havia tractat personalment -o que àdhuc havia integrat el seu govern-, vaig arribar, per fi, a conèixer a fons l'«Avi». I, fins i tot, puc dir que molt més que a fons, ja que vaig fer amistat amb la senyoreta Maria, la seva bella filla, que mai, per cert, no es casà, malgrat tenir molts bons pretendents, car sempre estigué «casada» amb el seu pare, fent-li costat i acompanyant-lo pertot arreu. Ella em contà moltes coses desconegudes relatives al seu progenitor, així com a la resta de la família Macià-Lamarca, que, en algun dels meus llibres i en diversos articles periodístics, darrerament he utilitzat.

«Francesc Macià -diu en les seves Memòries Claudi Ametlla, l'exgovernador civil de Barcelona i Girona, que fou, així mateix, director de l'agència catalana de notícies Fabra- moria a 73 anys, al cap d'una vida atzarosa que, després de la seva entrada a la política amb la Solidaritat, dedicà totalment a Catalunya. En passà bona part a l'exili, quan ací li impediren de predicar el seu catalanisme extrem. Durant aquell llarg període, propagà l'ideal patriòtic per Europa i per Amèrica, galvanitzà les colònies catalanes escampades pel món, intentà la invasió armada d'Espanya per Prats de Molló (...), que serví, amb el sensacional procés que li féu la justícia francesa, per fer conèixer arreu el nostre plet i per admirar, en ple segle vint, un patriota romàntic en estat pur».

De l'«Avi» Macià, del fundador d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC); de l'home que proclamà la República catalana el 14 d'abril del 1931; de l'home que, pressionat per Madrid, hagué, al cap de quatre dies, de conformar-se amb ser només president de la Generalitat; de l'home del primer Estatut de Catalunya; de l'home que morí en plena glòria i que el seu enterrament constituí un dels actes més impressionants de tots els temps esdevinguts a Barcelona, etcètera, molt se'n podria parlar. I sempre respectant fidelment la història, cosa, aquesta última, que no succeirà en la pel·lícula que, sobre la figura de Macià, ara ha començat a rodar Josep Maria Forn, ja que el també director de Companys, procés a Catalunya ha declarat que «aquesta pel·lícula no és històrica, sinó una cinta d'entreteniment que narra una història protagonitzada per un polític». Una història que té el seu punt de partença en els assalts al setmanari Cu-Cut! i al diari La Veu de Catalunya, el novembre del 1905, per part d'una colla de militars, als quals Francesc Macià i Llusà plantà cara, i on Forn barreja personatges històrics amb d'altres de ficció que ell mateix s'ha inventat. Per tant, crec que no es pot pas parlar amb els termes que ho ha fet Abel Folk, l'actor que encarna el paper de l'Avi, que ha dit que El coronel Macià (títol del film) «servirà als catalans per conèixer la seva pròpia història». En tot cas, hauria d'haver dit que «servirà als catalans per conèixer una història que podria ser-los pròpia, inspirada en uns fets ocorreguts en una determinada època». No hi ha dubte, benvolguts lectors, que la vida de Francesc Macià, allunyada de tota manipulació -i, en conseqüència, real-, dóna moltíssim per «bastir-ne» una magnífica pel·lícula. Però, pel que es veu, Josep Maria Forn ha volgut imitar una mica els nord-americans, productors de grans cintes històriques, «pintades» com a ells més els interessa...

En fi, el cas és que El coronel Macià, repeteixo, ha començat ja a rodar-se i que sembla que, el proper mes de novembre -quan es complirà, precisament, el 80è aniversari de l'anomenada «batalla de Prats de Molló»-, la pel·lícula podrà ser exhibida en públic. Una pel·lícula que narrarà una història força fictícia, amb un títol que ho és del tot, ja que Francesc Macià no era coronel, sinó tinent coronel. A més, tothom, en referir-se a ell, solia parlar del «senyor Macià», àdhuc aquells soldats del seu exèrcit (Ventura Gassol un dia m'ho confirmà), entre els quals figuraven alguns gironins, que participaren en el frustrat intent d'envair Catalunya, des de territori francès, per proclamar-hi la República, en temps de la dictadura de Primo de Rivera.
Per acabar, he de dir que crec que aquesta pel·lícula sobre el «coronel» Macià, quan es projecti a les pantalles de les sales cinematogràfiques, hauria d'incloure, al seu començament, un avís ben clar, per tal que l'espectador sàpiga realment el que es disposa a veure...

volver
CastellanoCatalàEnglish
Josep María Forn Web salir