Diari Avui 15/4/2007
El mite de Macià, l' 'Avi', es va forjar quan era viu, a diferència del de Companys. Mitificat en vida

Cultura i espectacles
Ignasi Aragay

Hi ha una diferència cabdal entre el mite Macià i el mite Companys: Lluís Companys va esdevenir mite un cop mort. Durant dècades l'hem vist com el president màrtir de Catalunya. En vida, però, havia estat molt discutit. Els darrers temps s'ha tornat a burxar en els trets més polèmics de la seva personalitat i trajectòria polítiques. Se l'ha col·locat de nou com un personatge de carn i ossos, temporal, sotmès a la contingència dels temps, els d'ara i els que li va tocar viure.

El cas de Francesc Macià és diferent. Macià va ser un mite en vida. Al primer terç del segle XX, aquell militar espanyol d'alta graduació convertit a la causa del catalanisme va sintetitzar les aspiracions de llibertat i justícia social del poble català. Alt, elegant, senzill, íntegre, era un polític absolutament atípic, que desprenia un fort magnetisme i que va guanyar-se l'admiració general, sobretot entre la gent humil.

En canvi, un cop mort, ha anat quedat progressivament arraconat, s'ha convertit en un símbol només per a consum de minories conscienciades. La complicada història del segle XX al país i precisament la tràgica mort de Companys li han fet ombra.

Què transmet la pel·lícula
La pel·lícula de Josep M. Forn, digna tot i que feta amb pocs mitjans i amb una arriscada combinació entre el format documental i el de ficció, aconsegueix transmetre aquella aurèola que el va acompanyar en vida. A través de la sòlida interpretació d'Abel Folch, apareix tal com el recordaven els nostres avis: un Quixot, un home de paraula, rectilini, aventurer, entregat, molt allunyat de la calculadora professionalitat de Francesc Cambó, que, per cert, a la pel·lícula surt retratat quasi com una caricatura.

A través de la vida de l'Avi abans que fos avi, l'espectador tindrà la forta i penosa sensació que les polèmiques que avui ha d'enfrontar el catalanisme són una trista i inacabable repetició, com si tots plegats fóssim actors i víctimes d'una interminable sessió contínua de desafecte d'Espanya envers Catalunya.